THE END

the end



Caragirat, invertit, cent-vuitanta-grausitzat, amb els ulls a l’esquena, amb el clatell entomant les estomacades que en forma de rauxes i ventades el futur em reserva, duc a terme una darrera inspecció del passat. Una postrema imatge dels fets esdevinguts, un corrent de cel·luloide lliscant vertiginós a no sé quants fotogrames per segon, amalgamant seqüències, entrellaçant plànols i plànols en tots els cromatismes i angles possibles, mentre la banda de so entona parracs de músiques disperses, clavicèmbals i guitarres, violes de roda i òrgans Hammond. Però com que no he entrenat els meus peus per a seguir sol·lícits aquests últims compassos, no me n’adono i ja segueixen caminant en línia recta (a voltes corba, o potser serpentejant, èbria per la pressa encomanada) cap endavant, empenyent vers la llunyania totes i cada una de les figuracions pretèrites que aspirava a contemplar per darrera vegada, mentó sobre les espatlles, en un frenètic i desordenat recolliment. No recomano a ningú aquesta espectral sensació de tenir les pròpies i gairebé oblidades facècies a tocar de mà i veure com esquives aquestes s’allunyen temps enllà, xuclades en la distància, foragitades en part per aquest caminar que ja només pertany als peus, per aquest pedaç de mi mateix que, impàvid, prefereix anar fent via.
Arribats a aquest punt, les lleis de la física i de la mala astrugància dicten finalment la seva sentència, aquest cop transfigurada sota la forma d’un fanal en mal dia situat al bell mig del meu passeig. Irrompent com l’atrezzo d’una grollera comèdia muda, feta a base de trompades i fatídics descuits. Així les coses, doncs, i amb un cop sec, la nuca engegada a fer punyetes, giravoltant sobre sí mateixa com una bombeta encabritada i passada de rosca: passat, present i futur, davants, darreres i eixos de rotació es confonen en un sol moviment erràtic. La circumval·lació d’un cavallet de fira desbocat decora llavors amb sanefes multicolors el final de la pel·lícula i el meu traspàs al més enllà. Fos en negre.