Doncs no, no senyor, no penso malvaratar energies parlant d'aquestes nostrades dates de les que tothom parla. No penso fer referència al consumisme desfermat (del que en sóc un notable defensor, ja que és l'únic interès real de tot plegat: omplir el fons d'armari és una necessitat imperiosa i un gest fonamental de civisme), ni de la neftalina gregària i autocomplaent de les maratons televisives (per a quan una marató per les víctimes del tsunami hipotecari?), ni de l'inefable cita annual amb l'art del billar (el cèlebre "nadal a tres bandes", l'únic producte televisiu decent d'aquestes festes), ni de l'enllumenat públic (és més elegant la rauxa de neons de Las Vegas), ni dels bons sentiments i desitjos (ha, ha, ha, no em facin riure), ni de les aglomeracions humanes a les principals vies comercials de les ciutats (es podria considerar en aquestes circumstàncies l'atenuant d'homicidi en defensa pròpia?) ni de la gent que torna de les vacances amb un bronzejat d'aspecte cancerígen després d'haver estat lliscant per damunt de la neu amb un parell de planxes als peus mentre espera veure la família reial fent el mateix que ells (sense comentaris), ni dels torrons de Xixona que no es fan a Xixona, ni de l'emfarfegant i molt perniciosa tradició dels polvorons, ni de les migdiades etíliques a casa la família, migdiades que no ho són perquè quan hom es deixa caure al sofà son ja les vuit del vespre...
No penso parlar de res d'això perquè, al contrari que la majoria de vostès, feliços assalariats, jo visc en el fluxe tallant del treball autònom, i mentre s'entreguen al diletantisme, jo tinc massa feina per fer com per perdre el temps d'aquesta manera. Així que fins aqui hem arribat. Adéu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario